El Pujol

Tinc la sensació d'estar seguint els passos de la meva mare. Quan tenia 18 anys estava convençuda que jo mai seria com aquells adults organitzats, previsors i avorrits que m'envoltaven. Jo només pensava en tota una vida de descans de dia i bogeria de nit, d'amics les 24 hores, de festes, de cerveses, de música, de ciutat...
Ja han passat 10 anys i si m'analitzo m'assemblo més a aquells adults que m'envoltaven que a la nena que els criticava. Ara sóc organitzada i previsora, avorrida no, però és que tampoc m'ho semblen ells ara. El descans de dia ha passat a ser de nit, la bogeria ha desaparegut, els amics han passat a respectar la meva intimitat, les festes s'han convertit en espectacles de circ tot i que les cerveses segueixen i la música també.
La ciutat ha passat ha ser un escenari secundari, ara no utilitzo un bitllet sense comprar-ne un altre i si no puc em miro cada dia la T10. Un cap de setmana a la muntanya, en una masia, buscant bolets, cuinant-los i adormint-me amb una peli de Woody Allen a les 11 de la nit ha passat a ser un pla perfecte; passar fred davant d'una llar de foc jugant a l'scatergories amb alguns amics (que intenten colar qualsevol paraula per tant de guanyar) un moment inoblidable i una masia solitària amb un pou d'oli envoltada de camps verds el millor escenari.