Comença l'aventura!

Com la majoria sabreu, l'11 de maig comença una aventura que probablement em canviarà la vida: LA VOLTA AL MÓN! És per això que temporalment aquest blog quedarà inactiu. Però no patiu! Ens podreu seguir a www.eligenuestraaventura.com

El delta de l'Ebre, realitat o miratge?

Realidad:
Realidad (del latín realitas y éste de res, «cosas») significa en el uso común «todo lo que existe». De un modo más preciso, el término incluye todo lo que es, sea o no perceptible, accesible o entendible por la ciencia y la filosofía o cualquier otro sistema de análisis.

Espejismo:
Un espejismo es una ilusión óptica en la que los objetos lejanos aparecen reflejados en una superficie lisa como si se estuviera contemplando una superficie líquida que, en realidad, no existe.

En attendant les caravannes!

A vegades els somnis et fan despertar amb la seguretat que has viscut una situació o que t’ha passat alguna cosa que realment penses certa. Si un d’aquests somnis et porta a prendre una decisió, si has viscut que feies una cosa o que anaves a un lloc, que tenies intenció de fer o on tenies intenció d’anar (i dubtaves o tenies por o...), fes-ho realitat! Però fes-ho ràpid perquè a la que van passant els segons, els minuts, les hores...el teu cap sabrà que era un somni i es deixarà vèncer pels dubtes o les pors.

I quan realitzes aquest somni passen coses meravelloses! Voles per les costes atlàntiques, fas carn a la brasa davant de cares noves que només resplendeixen per la llum del foc, dorms en caravanes, fas pipi entre cabres, t’enfangues i poses bastonets (que a vegades et queden curts), beus ron davant del mar, dorms en un vaixell, i hi esmorzes, i navegues amb força 6 davant la “rade de Brest”, menges galettes allà on es van inventar, et dutxes sota la pluja i amb aigua de pluja, beus vi de “cubi”, jugues a jocs de taula sense estratègia, cantes, et mulles i balles i tot això sempre davant d’un mar gris i poderós que et deixa veure, de tant en tan, un raig de sol.

Tot això és la Bretanya i amb ella els meus amics!

Merci: Clément, Elsa, Léo, Anne, Lucas, Olive, Rachel, Cédric, Pierre-Jean, Kevin, Pauline, Mado, Anne-Sophie, Simon, Émilie’s, Gaspar et Stéphanie.

Barraques, la ciutat oblidada

Estem perdent valors, assumim que el que tenim és perquè ens ve donat pel sol fet d’haver nascut on hem nascut. Res no costa, res no val.

Però obrim una mica el camp de visió, anem enrere i entendrem realitats actuals. Entendrem que si tenim el que tenim és perquè altres han lluitat per donar-nos-ho, no els oblidem.

I per això faig una crida per recordar el que era la nostra ciutat fa 60 anys, la realitat social d’una postguerra, de la misèria i la lluita. Crec que s’hauria de tenir present que Barcelona estava envoltada per barris precaris, barraquistes que ocupaven els territoris que no volia ningú, per això us recomano que veieu aquest documental i desenterrem el que, no fa tant, era Barcelona. Jo no me’n avergonyeixo, al contrari, n’estic orgullosa.

http://www.tv3.cat/videos/2333059/Barraques-La-ciutat-oblidada

Si t’agrada el cinema, si corres per arribar a veure el curt que projecten abans de la peli a la sala a la fresca de Montjuïc, i t’hi quedes encara que plogui i només tinguis una màrfega per tapar-te el cap, si no et fa res quedar-te amb el cul i l’esquena quadriculada per tal de veure’n una del Won Kar Wai a les Gandules del CCCB, si el que més t’agrada del racó secret del Sot del Migdia és quedar-te embadalit veient un documental de pingüins saltant a l’aigua sense so i projectat sobre les totxanes d’una caseta al mig del bosc, amb l’oloreta de la brasa que es barreja amb el gust de cerveseta fresca, si t’agraden els plans alternatius de Barcelona, i quan dic alternatius vull dir que per assabentar-te’n has de perseguir una furgoneta de la Moritz pels carrers de Gràcia i llegir en moviment un text en ARIAL 8, si t’agraden els picnics al cel, si sempre tries el carrer paral·lel a les multituds, llavors i només llavors sabràs que…

…el MECAL AIR no és el teu lloc.

La vida a la casa de l'arbre

Si anar al Liceu ja és motiu d’alegria, imagineu quan es comparteix aquest lloc màgic amb bona música. Ahir, 20 d’abril de 2010, hi havia gent com nosaltres que no mirava el futbol, no sabem si per desinterès o per haver comprat les entrades del concert amb tanta antelació que no sabien que coincidirien els dos esdeveniments. És igual, nosaltres ens quedem amb el primer supòsit.

Fa temps ja vaig fer una crònica de Marlango, un grup que m’havia enamorat amb el seu directe. Ahir doncs, aquest amor es fa fer encara més sòlid. Amb vergonya i inseguretat van començar el concert que duraria 3 hores (teloners inclosos). Semblava que el lloc els imposava tant de respecte que no s’atrevien ni a mirar al públic, com si els quedés gran aquell entorn que ha vist els millors artistes dels darrers 200 anys.

Però poc a poc, i amb bona lletra, van anar reconciliant-se amb allò que els feia por, com? Doncs apropant-se al públic com fan sempre, parlant-nos com si estiguéssim en una habitació entre amics i donant-nos les gràcies mil cops per ser allà. Van omplir d’humor improvisat els entremitjos i aquest ambient familiar els va fer oblidar la celebritat del lloc i fer-se’l seu. El concert va anar in crescendo, la seva actitud, els seus moviments, les seves veus, tot va agafar un to daurant que encaixava perfectament amb el voltant.

Després dels aplaudiments finals i quan la majoria ja pensàvem que no tenien més repertori per visos, van aparèixer amb la traca final: una versió de Shake de Moon amb un estil cabareter digne del Moulin Rouge.

Novament, fora de sèrie!

Los Planetas

Quin gran concert, quin gran directe, quin gran lloc! I és que es pot demanar més a un concert de Los Planetas que sonar a tot drap al Palau de la Música? I a més renovats i sonant a flamenc, com era d'esperar tenint en compte que tocaven dins del festival "De Cajón". Alguns deien que el so al segon amfiteatre no era bo, però què us diré jo que estava a 3a fila i podia tocar-li els peus al J? La veritat és que fins i tot van vibrar les figures esculpides en pedra dels laterals de l'escenari mentre a nosaltres se'ns posaven els pèls de punta! S'ha de remarcar la genial actuació de l'Erick a la bateria, qui diu que el cantant porta la batuta en un concert? Era tanta la intensitat de les seves vaquetes que un dels plats va caure del pedestal en un dels moments àlgids! Ni això va impedir que seguissin fent retronar el Palau...