Hej san…

Per alguna estranya raó, sempre tendeixo a anar cap a les altes temperatures, persegueixo el sol fins que li exprimeixo el darrer raig i dormo sota la lluna esperant que recuperi l’energia i em desperti de nou. Viatjo sovint a països on l’estiu no acaba mai o on les estacions es contradiuen amb les nostres. A part de l’hivern a les muntanyes, només recordo aquelles colònies, quan tenia 9 anys, a Valloire, un petit poblet del cim d’algun dels alps francesos. El dia que ens van portar a la piscina, ens barallàvem per poder abraçar un matalàs que de tantes hores exposat al sol, transmetia una mica de calor. Allà vaig conèixer el fred d’agost.

Aquest cop no era fred d’agost, sinó d’octubre. I no era a Valloire sinó a Göteborg (que segons la fonètica sueca vindria a ser una cosa així com Yòtibori). I qui m’ha fet canviar dels meus clàssics destins tropicals? Doncs en Joaquim, que finalment ha deixat les terres catalanes per anar a viure amb l’Alexandra a aquesta meravellosa ciutat sueca. Els detalls, per qui els vulgui saber, els explicaré cara a cara amb una cerveseta (que aquí encara fa temps de begudes fredes!) a alguna terrasseta barcelonina (que aquí encara fa temps de terrassetes!).

Més fotos a: http://www.flickr.com/photos/alymcandrew