3, 2, 1…comença el compte enrere (3a part)

Dia 2 15:00: Per fi vam acabar amb l’anàlisi detallat del pis, paret a paret, rajola a rajola...Vam despedir a Mdme. M, ens vam mirar i vam començar a riure com a bojos, entre peces d’un fouton, la pesada i ja coneguda nevereta del pis de Joaquim Folguera i de maletes plenes d’objectes que els nostres pares ens han “deixat” i que segurament no tornaran a veure. Per fi ens vam poder instal·lar a la nostra nova llar i la veritat és que hi estem molt a gust, ja hem creuat mirades amb els veïns per la finestra que dona a un pati interior des d’on sentim i es barregen totes les músiques que sonen als diferents pisos.

Dia 2 tarda: Després del nostre primer àpat com déu mana, gràcies a la previsió del nostre salvador, l’Albert que no només va pensar en el menjar sinó en com fer-lo, paella, coberts, gots, plats, sal, oli....i mil coses més, vam treure-ho tot de les maletes i vam estar fent llistes de tot el que ens quedava pendent a fer. Havíem d’obrir comptes al banc i demanar la beca a la CAF (pels qui no hi estigueu familiaritzats la Caisse d’Allocations Familiaires dona ajuts per la vivenda a tots els estudiants, francesos o no....Zapatero & Co, preneu nota...)

Episodi del banc: Com ens havia indicat la nostra amiga Mdme. M teníem una Banque Crédit Agricole al costat de casa, hi vam arribar 15 minuts abans que tanquessin (aquests horaris encara ens desconcerten...) i quan vam indicar les nostres intencions d’obrir un compte al seu banc a la senyoreta que semblava tan amable de darrera el taulell ens va repassar, va somriure i va avisar per telèfon a algú davant el nostre desconcert. Va arribar un noi jove, molt arregladet que ens va tornar a repassar i ens va fer acompanyar-lo a una sala on vam haver de repetir que volíem obrir un compte. Ell ens va dir que no era tan fàcil que necessitava els papers de la universitat, la nòmina (quina?!) o algun justificant dels nostres ingressos (quins?!), rebuts de l’aigua o llum i els papers de la CAF per assegurar-se que tindríem diners....si es descuida ens demana les factures dels peatges (si de poc fem la collada de Tosses!) i el nom dels 15 darrers reis de França! A més ens va dir que les coses no es feien d’aquella manera i que havíem de demanar un “rendez-vous” per portar tots els papers i perquè ells poguessin decidir si ens obrien el compte o no ?!?!?!?!?!?!?! El millor de tot era que el compte el necessitàvem per demanar l’ajut de la CAF....no s’aclaren, tanta burocràcia....Vam sortir derrotats i amb un “rendez-vous” per l’11 de setembre....Acte seguit vam anar a demanar ajut a la nostra mentora..............Mdme. M!!
La nostra amiga ja somreia en veure’ns entrar per la porta i se’ns va dirigir amb un “què us ha passat ara?”, li vem explicar i ens va dir que no ens preocupéssim, que era normal, que és difícil obrir comptes als bancs era tothom, que no era xenofòbia i que anéssim a descansar i esperéssim al dia següent a veure què deien els de la CAF. Això vam fer....

Dia 2 nit: Al arribar a casa vem caure rendits al fouton, vem sopar una miqueta i ens vem tornar a apalancar. L’Albert volia aprofitar per anar a comprar tabac, caríssim per cert, al carrer i l’Ignasi el va acompanyar. L’Ari va preferir fer-se càrrec de vigilar el fouton...però es va quedar adormida al cap de 2 minuts. Va despertar-se sense saber ben bé quanta estona havia passat, amb la veu de l’Ignasi de fons dient “Ari, portem convidats!”...convidats?!?! Era l’Humbert, el nostre estimat veí de Barcelona al qual li hem d’estar agraïts d’haver-nos acollit a casa seva en viatges anteriors gràcies als quals vem trobar el nostre pis...ell viu al 13, nosaltres al 23. És el nostre guia espiritual a Toulouse, ell ens diu on estan els llocs importants, per comprar tabac al vespre, bars on sortir i trobades hippies al costat del riu per tocar la guitarra i ballar...a més també ens ajuda amb la resta. Gràcies!!
Quan va marxar, no vem tardar ni 10 min. En adormir-nos....

Continuarà...