especials

Perquè no volem ser especials? Perquè sempre tendim al més corrent? Ser especial no té res a veure amb els altres, és una condició única i personal, un secret de cada un, que podem triar de compartir, amb un, dos, tres, amb qui volguem.

Les relacions estan fonamentades en aquest “especial” de cada un, dos “especials” es troben i s’agraden. Amb els temps no deixem de ser especials, el fet de veure aquest “especial” diàriament no el fa corrent per definició, el que passa és que deixem de compartir-ho. I costa un esforç de mantenir aquesta condició compartida, costa un esforç…i què és un esforç? Res, res més enllà d’una voluntat. I una cosa que no costa res, l’hem de fer, encara que només sigui per sentir-nos lliures, ningú ens demanarà res a canvi d’aquest esforç, no costa diners, no et condiciona a res.

I l’amor, la passió, són fruits d’aquest “especial” i es mantindran vius si fem l’esforç. I si l’esforç no val la pena, llavors l’amor s’acabarà, i no passa res. L’amor tendeix a la fi.

A Revolutionary Road la clau és la lentitud, la monotonia és lenta, el més corrent és lentíssim, perquè? Perquè no ens agrada. Ella se n’adona i sap com solucionar-ho, una proposta altruista, per recuperar "l’especial” d’ell i només així, només amb la proposta, ella ja ha tornat a ser “especial”. El temps s’accelera mentre aquesta decisió, aquest canvi, es manté viu. Ho omple tot de color i d’il·lusió, i l’únic que veu aquest color i il·lusió és el boig, boig? És un recurs fàcil, i no té intenció de no ser-ho, però tot i així, cap de nosaltres és un boig…

Ell, significa la posició més egoista, la monotonia i la rutina que engoleix, i es deixa engolir. No aconsegueix fer l’esforç, i llavors l’amor, la passió, "l’especial” s’acaba. Perquè l’amor i la passió tendeixen a la fi i quan es toca fons ja no hi ha marxa enrera.

Jo no vull que la meva vida sigui lenta…

Trepitjar un llac

Mai us ha passat que heu de tornar enrera quan heu marxat d'un lloc per fer alguna cosa que havia quedat pendent? Tancar un llum, una porta, posar el candau de la bici, recollir alguna cosa del terra. A mi em passa, no sé si és superstició o força de voluntat, però sempre sento una cosa que em diu que torni, que serà millor fer-ho així. I ho faig.

Aquest cap de setmana passat volíem fer un cim amb raquetes de neu. El pronòstic deia que diumenge faria més bon temps que dissabte i ens en vam refiar del tot. El dissabte el vam dedicar a preparar les cames pel dia següent, i tal i com va sortir el sol de diumenge vam marxar cap a Lles. El pronòstic no s'equivocava, feia molt bon dia. Havia nevat un munt, però teníem les cadenes preparades. Quan estàvem a mig camí, ens van informar que les pistes estaven tancades per vent, tothom baixava, però nosaltres, tossuts, vam posar les cadenes i cap amunt. A 500m de les pistes d'esquí nòrdic de Lles una de les cadenes es va partir per la meitat, per sort, dos homes de les neus ben forts ens van ajudar i ens van empènyer fins a sortir del gel.

A les pistes estava tot tancat, recomanaven no pujar als cims, però nosaltres havíem arribat fina allà! Sense raquetes (estava tot tancat), però amb bones botes de muntanya, vam decidir fer el camí fins al refugi i després fins al llac. I ho vam aconseguir, a peu.

Superstició o força de voluntat?