La vida a la casa de l'arbre

Si anar al Liceu ja és motiu d’alegria, imagineu quan es comparteix aquest lloc màgic amb bona música. Ahir, 20 d’abril de 2010, hi havia gent com nosaltres que no mirava el futbol, no sabem si per desinterès o per haver comprat les entrades del concert amb tanta antelació que no sabien que coincidirien els dos esdeveniments. És igual, nosaltres ens quedem amb el primer supòsit.

Fa temps ja vaig fer una crònica de Marlango, un grup que m’havia enamorat amb el seu directe. Ahir doncs, aquest amor es fa fer encara més sòlid. Amb vergonya i inseguretat van començar el concert que duraria 3 hores (teloners inclosos). Semblava que el lloc els imposava tant de respecte que no s’atrevien ni a mirar al públic, com si els quedés gran aquell entorn que ha vist els millors artistes dels darrers 200 anys.

Però poc a poc, i amb bona lletra, van anar reconciliant-se amb allò que els feia por, com? Doncs apropant-se al públic com fan sempre, parlant-nos com si estiguéssim en una habitació entre amics i donant-nos les gràcies mil cops per ser allà. Van omplir d’humor improvisat els entremitjos i aquest ambient familiar els va fer oblidar la celebritat del lloc i fer-se’l seu. El concert va anar in crescendo, la seva actitud, els seus moviments, les seves veus, tot va agafar un to daurant que encaixava perfectament amb el voltant.

Després dels aplaudiments finals i quan la majoria ja pensàvem que no tenien més repertori per visos, van aparèixer amb la traca final: una versió de Shake de Moon amb un estil cabareter digne del Moulin Rouge.

Novament, fora de sèrie!