Preestrena "Mapa de los sonidos de Tokio"

Els que coneixeu les pel·lícules de l'Isabel Coixet sabreu que sempre tracta temes de dificultat emocional, però d'una manera molt senzilla. Mai cau en tòpics ja que el que fa original les seves pel·lícules és la manera d'explicar-les. Parla de l'amor o la mort, sí, però sempre ho fa de la manera més innocent, amb la senzillesa de la normalitat.

Amb la darrera pel·lícula, "Elegy", ja vaig notar que el to canviava, els personatges eren diferents i la història menys innocent i senzilla, una Lolita com moltes altres. Vaig atribuir el canvi a que el guió estava basat en una novel·la, pensava que, al cap i al a fi, no eren els seus personatges ni la seva manera de veure'ls. Però potser m'equivocava.

A "Mapa de los sonidos de Tokio", que van preestrenar ahir a la nit, vaig sentir el mateix. Tenia la sensació de no reconèixer aquells personatges, no me'ls vaig fer propers, ni tan sols els vaig entendre. Vaig tenir la sensació que dins d'una història mediocre, amb una estètica molt nipona (que tampoc venia al cas) s'intentava embotir l'essència Coixet, fins i tot va sonar un tema dels Anthony and the Johnsons mentre tot el que sonava era chaçon francesa cantada en japonès.

En la meva opinió, la directora ha estat massa ambiciosa aquest cop i ha barrejat diferents històries i fils conductors, ho entenc tots li deurien semblar interessants. Però s'ha de dir que cada una d'aquestes històries per si sola ja hauria estat una trama per explicar.

Amb això no vull dir que no pugui canviar de registre, ni molt menys, el que dic és que no s'ha entès si ho volia fer o si no.